|
|
Ara fa quinze anys, s’iniciava un camí que portaria la companyia T de Teatre a recórrer els escenaris teatrals catalans, espanyols i fins i tot continentals. Després de tractar amb mordacitat el món de la dona als Petits contes misògins, disseccionar irònicament la masculinitat a Homes!, proposar una visió àcida i insolent de la infància a Criatures, i revelar amb una mirada sarcàstica i divertida algunes de les patologies més comunes de la vida moderna a Això no és vida!, les cinc actrius arriben a l’adolescència amb molta energia i bona forma.
15 neix amb la intenció de celebrar el quinzè aniversari de la trajectòria de la companyia. És un trencaclosques d’esqueixos recuperats de tots els espectacles, un còctel nostàlgic per als espectadors seguidors de la companyia, i una nova oportunitat de poder gaudir d’algunes de les escenes més memorables per a aquells que no van tenir l’ocasió de veure-les. Actrius i espectadors se submergiran en un viatge en el temps. El mix d’escenes es passeja, entre altres, per “La perfeccionista” d’aquells Petits contes misògins basats en els relats de Patricia Highsmith. Un text que les cinc actrius porten a l’extrem de la perfecció neuròtica verbalitzant i interpretant cadascun dels signes de puntuació amb infinitat d’intencions.
Tampoc podia faltar el “Ramon” de
Sergi Belbel, del muntatge d’Homes!, per poder tornar a riure dalt del ring dels diferents estats de la vida conjugal. També retrobarem la “Vida de mare” de Criatures, amb Míriam Iscla signant el monòleg i tractant amb mordacitat l’esclavitud de ser mare i no morir en l’intent. I del mateix espectacle redescobrirem els desigs més íntims dels nens amb les “Cartes als Estimats Reis d’Orient”, de la mà d’autors com Joan Ollé i
Paco Mir; viurem els somnis d’una nena amb “Vull ser gran!”, d’Àgata Roca; podrem assistir a la teràpia de grup d’“Odio els meus fills”, també de
Sergi Belbel, amb mares desesperades perquè els seus fills són uns monstres, i prendrem consciència de la dificultat d’educar la nena de Josep Pere Peyró a “Per què?”. Això no és vida! ens tornarà a acostar a les misèries humanes de la vida moderna, com l’obsessió irracional per la imatge creada per Albert Espinosa a “Vida de la presumida”, o la idea que proposa David Plana de la irritació portada al límit a través d’una banquera amargada a “Vida de l’agressiva”.